Alarma valenciana
Després del pacte pel nou estatut entre PP i PSOE sectors valencianistes i progressistes varen intentar parlar de crear una gran coalició a les eleccions de 2007 però tot indica que no anem bé. Avui les Corts Valencianes aprovaran l'estatut i el desconcert a l'esquerra del PSOE és encara total. Esquerra Unida només mira les enquestes, el Bloc mira a Esquerra Unida i la resta, incloses les molt potents entitats cíviques, no sap on mirar. El càlcul sobre qui tindrà escons sembla que substitueix el càlcul sobre quin país tindrem. No és fàcil, és cert. Unir en una sola candidatura partits com Esquerra Unida, el Bloc, Esquerra Republicana, Esquerra Verda i tots els altres amb associacions civils com Valencians pel Canvi, Escola Valenciana o Acció Cultural i amb entitats de defensa del territori és un objectiu tant ambiciós com complicat i ple d'obstacles. Però amb tota sinceritat he de dir que no he vist en pràcticament ningú un interès real per a aconseguir aquest propòsit. En canvi he vist metres de pell fina i paranoies inacabables que han aturat en sec el poc que s'havia començat. I he de dir que em sap greu de veritat. Em sap greu perquè estic convençut que al País Valencià vivim una situació d'excepció que reclama una gran dosi de generositat per part de tots. La consagració del secessionisme lingüístic en el nou estatut que aprovaran avui tira per terra bona part dels esforços fets des de la dècada dels seixanta per desenes de milers de valencians. La traïció del PSOE és tan greu que reclama una contundència notable i aquesta no passa per treure un o dos diputats, superant pels pèls el cinc per cent. Calia, i cal, un esforç per a fer visible també políticament aquest quinze o vint per cent de la societat valenciana que tots sabem, i els estudis indiquen de sobres, que votaria una opció progressista i nacionalista.Ara és una ocasió d'or perquè ja no es pot comptar amb el PSOE, que sovint ha canibalitzat bona part d'aquest vot. Però per a fer-ho caldria generar una onada d'entusiasme capaç de demostrar al PP que el País Valencià no és el que volen dir i al PSOE que no pot abandonar gratis la tradició de l'esquerra valenciana. Però una cosa és dir que caldria fer això i una altra és fer-la. És als dirigents dels partits valencians que els correspon prendre la iniciativa i als líders de la societat civil que els toca solidificar-la. I no sembla que ho vulguen fer, que ningú siga capaç de donar el primer pas. Els votants, com a mínim jo, ens ho mirem perplexos, atenem les raons dels uns i dels altres i tendim a pensar que no hi ha res a fer. Amb una tristesa infinita, amb molta ràbia i decebuts. Sabent que al final, a la tardor, Esquerra Unida comptarà si supera el cinc per cent o no i llavors, només en base als seus interessos i si li cal per assegurar-se'n la representació, cridarà el Bloc a una coalició, o no. O fins i tot cridarà Esquerra com sembla que comencen a insinuar alguns dirigents de l'Entesa. I passaran (passarem?) del cinc per cent justet, tindran alguns diputats i anirem tots plegats a fer de pur testimoni irrellevant mentre els lladres destrossen el país encara més, tres-cents anys justos després d'Almansa. Patètic...
0 comentaris:
Publicar un comentario